Aquest article va sortir al número 4 de l’enyorada revista Lo Banyut el 1999, el seu autor és el gran Josep Espunyes de Peramola i està dedicat al gran porter dels anys 40 i 50 l’Ignasi Miró, lo Mironet.
“Era el mite, l’ídol a emular. El meu mite i el d’altres infants com jo, cap a la darreria dels quaranta i la primeria dels cinquanta, temps de racionament i d’estraperlo, de clericalisme ranci i de dictadura militar. Un marc social de repressió, de santes missions, de seqüeles de guerra, en què la pràctica del futbol, al costat del ball, era l’esbarjo per excel·lència, i lo Mironet, el porter de l’Organyà, el jugador que tots els equips de la ribera haurien volgut al seu equip. Sec i un pèl baix, belluguet, tenia la vivor del llamp en l’estirada i la valentia del gat fer en les sortides. Altrament, l’instint li deia sempre on col·locar-se, com tapar els angles de xut de l’adversari –desbordats lo Valentí o lo Paquito del Rei, dos bons defenses- i evitar el gol que el públic ja cantava. La seguretat que donava a l’equip saber-lo al darrere, traduïda en un joc obert i d’atac amb l’excel·lent Camardons d’ariet, va contribuir en bona mesura, a fer d’aquell Organyà de la postguerra un dels millors equips de futbol de l’Alt Urgell.
1. Pere ca l’Ardit – 2. Joan cal Marxantó – 3. MIRÓ – 4. Lluís Espar – 5.? – 6.? – 7.? – 8. Camardons – 9.? – 10.? – 11.?
Un mite d’aquí, de la terra. Un mite que la canalla teníem a l’abast en partits de futbol èpics, de gran festa; partits jugats, sovint, en camps de rostoll, o de terra erma, acorronats i acondiciats –plantar les porteries, marcar les línies- el mateix dia a corre-cuita. Camps del Nargó, de l’Oliana, del Peramola… on lo Mironet es convertia en el nostre Ramallets tangible, el nostre Ramallets casolà, el llegendari porter del Barça que havíem “vist”, dotzenes de vegades, a través de les retransmissions esportives que emetia “la ràdio”, el mitjà estrella de la comunicació d’aleshores. Temps a venir, però, veure’l jugar se’ns va fer molt difícil, quasi impossible: el futbol de la Seu, que sospirava per tenir un porter de qualitat garantida a l’equip, s’hi va posar en contacte i se’l va endur.
Un mite, tanmateix, que també va patir moments feixucs, de malson, de frustració entre els tres pals. Com s’esdevingué en un Organyà – Puigcerdà, amb els equips reforçats, en que un jugador amb el cos d’acer, esmunyedís com una anguila i amb un xut de canonada, va foradar quatre vegades la porteria que defensava. Un fet insòlit. Allò que no ha sabut mai lo Mironet, segurament és que aquell dimoni cerdà amb la pilota als peus, dit Ricard Mill i fill de Bellver, a divuit anys ja era jugador del Barça, suplent del fenomenal Basora, el “monstre de Colombes”, en diversos partits de lliga. Malauradament, una lesió greu –reforçant el Sabadell, en un partit amistós contra el Bilbao- va segar les il·lusions del Mill futbolista quan tot just treien brotada.
Avui passats cinquanta anys, rememorar el joc del Mironet a la porteria de l’Organyà, i el de tot l’equip al camp, encara m’inspira sentiments d’emoció, de complaença, acompanyats de gratitud: em va fer viure, nen embadalit, l’extraordinària meravella del somni”.